Ja ens avisava el poeta valencià Joan Timoneda, en el segle XVI, que «no és or tot lo que llu»… Tampoc en l’àmbit de la llengua, perquè hi ha paraules que sembla que estan emparentades, però provenen d’arrels diferents. I a la inversa: hi ha mots que tenen un mateix origen, encara que, a primer cop d’ull, no ho diríem mai. Resseguir l’evolució d’algunes paraules des del seu origen ens ofereix descobertes ben curioses.
És el cas de l’ortografia de certs mots cultes, com l’adjectiu bucal, que s’escriu amb u perquè prové directament del llatí buccalis, a diferència dels substantius bocassa o boqueta, escrits amb o perquè deriven del català boca. Un altre exemple: l’adjectiu juvenil, pres del llatí juvenilis, s’escriu amb u, però joventut, derivat de jove, amb o. I és que hi ha paraules que sembla que pertanyen a una família lèxica i que, per tant, haurien de compartir la mateixa grafia que la resta dels mots d’aquella família, però, de fet, són paraules que tenen un origen diferent.
A banda de confusions vocàliques, també n’hi sol haver amb les grafies b i v, perquè en molts parlars la lletra v no es diferencia fonèticament de la lletra b —no es pronuncia com una fricativa labiodental sonora, sinó com una oclusiva bilabial sonora— i aquesta confusió fonètica, que s’anomena betacisme, provoca dubtes ortogràfics també en aquests falsos derivats. Així, el mot mòbil, per exemple, s’escriu amb b perquè s’ha manllevat directament del llatí mobilis, mentre que el mot movible s’escriu amb v perquè ha seguit un altre procés de formació i l’hem derivat en català a partir del verb patrimonial moure.
Com és sabut, el lèxic català prové, majoritàriament, del llatí vulgar, és a dir, del llatí que parlava el poble (perquè vulgus en llatí significava ‘poble’), que va evolucionar fonèticament segons les condicions pròpies del nostre territori i va originar els mots patrimonials. Ara bé, al costat d’aquests mots patrimonials, hi ha un conjunt de paraules que tenen com a origen el llatí culte: no van patir l’evolució fonètica pròpia de la nostra llengua, perquè s’usaven en contextos que els van fer poc usuals entre la gent del poble, com ara l’àmbit litúrgic o jurídic.
Així, pot ser que un mot llatí, com hospitalis, hagi originat una forma culta i una altra de patrimonial, amb significats diferents, com ara hospital i hostal (tot i que antigament hospital tenia en català aquest sentit de ‘refugi’ o ‘hostal’, com en l’Hospitalet de l’Infant). Són els doblets (o al·lòtrops), que comparteixen origen etimològic, encara que no sempre sigui evident. El verb llatí ĭgnōrāre n’és un altre exemple: ha donar lloc a ignorar i també a enyorar, un mot català que fins i tot ha originat el castellà añorar. Potser no saber on és algú fa que l’acabem trobant a faltar i qui sap si, fins i tot, es pot arribar a enyorar algú a qui no es coneix.
Com esmentàvem a l’inici de l’apunt, «no és or tot lo que llu». Ja ho deia Raimon, amb aquest i altres versos de Joan Timoneda que ha sabut musicar amb l’emoció de l’enyor i l’amor.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar l’OIEC (§ 2.2.2.3 i § 2.7.2.1).
També podeu consultar el DIEC.
[Data de publicació: 05/09/2024]