Què tenen en comú topònims com Sant Climent Sescebes i Sarroca de Lleida o cognoms com Esplà i Savall? Encara que no sempre sigui evident, en tots aquests noms propis hi trobem fossilitzat un element lingüístic que avui s’associa gairebé exclusivament amb els parlars de les illes Balears. Es tracta de l’article salat, que ha tingut un recorregut, històric i geogràfic, ben curiós.

Per començar, remuntem-nos fins al llatí, llengua en què no hi havia articles. Hi havia, però, els demostratius illu i ipsu, que van evolucionar fins a generar en català, d’una banda, l’article general el (procedent de lo), la, els, les (a partir de illu) i, de l’altra, l’article salat es (procedent de so), sa, es, ses (a partir de ipsu). Malgrat que amb el pas del temps l’article salat va passar a ser vist com a popular i fou desplaçat per l’article general —de fet, això fins i tot va provocar canvis en el nom de poblacions com Sant Joan de ses Abadesses per Sant Joan de les Abadesses—, en el moment de l’arribada del català a Mallorca, l’article salat era encara d’ús habitual en bona part del territori i el trobem en topònims fins al Pallars i la Ribagorça, com Sapeira (‘sa pedra’) i Espui (‘es puig’).

Així, doncs, l’article salat va arribar a les illes Balears amb l’expansió medieval del català, però el periple d’aquest article encara havia de continuar, perquè de les Illes estant va tornar a travessar mars i enfilar muntanyes fins al País Valencià, on encara perviu el llegat mallorquí a la Marina, concretament a Tàrbena, amb el parlar de sa, anomenat així en referència a la forma femenina de l’article salat. Avui dia, a més dels parlars baleàrics (amb l’excepció del de Pollença) i, com dèiem, Tàrbena, l’article salat també perviu en alguns indrets de la costa de l’Empordà i la Selva.

Ara vegem com s’escriu aquest article salat, també anomenat article definit baleàric. A diferència dels noms propis que esmentàvem a l’inici, en què l’article apareixia aglutinat, en els parlars en què salen, aquest article —que presenta les formes es, sa, ses i, en mallorquí i eivissenc, també les variants so i sos per al masculí quan se situa darrere de la preposició amb— segueix les mateixes regles d’apostrofació i contracció que l’article general. Per tant, podem trobar construccions com es pi, sa roca, s’illa, ses gavines i fins i tot caure des niguls.

Per acabar, fixem-nos també en l’ús de l’article salat, propi especialment de la parla espontània, perquè, en els registres formals, i sobretot en la llengua escrita, sempre s’ha fet servir l’article general. A banda del registre, la presència de l’article salat també depèn del mot que acompanya, perquè n’hi ha alguns que sempre porten l’article general, com les hores (les tres i cinc), els noms que formen part d’expressions temporals (la setmana que ve), els noms que expressen entitats úniques en el nostre món immediat (el cel), els noms que expressen conceptes relacionats amb la religió (el Ram), els punts cardinals (el sud), expressions de l’àmbit mariner (anar a la deriva), entre d’altres. Així, doncs, l’ús d’un article o de l’altre acaba depenent del registre i del context. De fet, com gairebé tot, en aquesta vida.