Vicent Partal Montesinos

Ramon Barnils i Folguera

Un dels drames que ha viscut el nostre país, i que encara perviu, és el tall sec, dramàtic, que el cop d’estat franquista va crear entre el catalanisme de la Mancomunitat i la república i el catalanisme postfranquista. En tots els terrenys. També en el periodisme.

Vaig conéixer Ramon Barnils quan a València engegàvem el setmanari El Temps, una aventura tan il·lusionant (obrir una revista en català per a tots des de València) com agosarada (Joan Fuster només va posar una pesseta en l’invent pronosticant que no podia durar).

Barnils va ser triat per l’editor Eliseu Climent per a explicar-nos les beceroles del periodisme als joves redactors de la casa, cap de nosaltres vinculats fins aquell moment a l’ofici. I el primer que va fer va ser parlar-nos del periodisme català anterior a Franco, fer-nos-el llegir i relacionar-lo amb el millor del periodisme francés i anglosaxó de sempre. «Qualitat, compromís i llibertat» era la consigna.

Al cap de pocs mesos de conéixer-nos, i quan ja havíem establert una sòlida amistat, un amic em va insistir a demanar-li de parlar d’un llibre que acabava de treure en la crònica que escrivia a la revista i que era de les més seguides, tant pel seu estil, com pel que deia, i per com de bé que escrivia.

Jo, innocent de mi, li vaig fer cas i vaig insistir al Ramon perquè en parlés. Fins que un dia em va fer cas i el va publicar: una crítica ferotge i demolidora del llibre en qüestió, escrita a punta seca i sense miraments, demolidora.

No vaig dir res i mai vam parlar de l’episodi. Però aquell dia vaig entendre una de les lliçons més grans que m’ha ensenyat mai ningú: que en la professió de periodista —i juraria que en la vida també— la llibertat no pot fer concessions ni als amics.

Per això Ramon Barnils i Folguera és el meu referent.

Vicent Partal Montesinos