Mercè Lorente i Casafont

Maria Aurèlia Capmany i Farnés

Els meus referents de debò són i han estat molt propers. És clar que hi ha músics, escriptors, actors i savis de tota mena, que no he conegut personalment i que m’agraden més que d’altres, però els ídols i els clubs de fans no fan per a mi. Per això, a l’hora de triar una persona prou coneguda, finada i que hagués deixat petjada en allò que crec que soc ara, he volgut triar una de les dones que van marcar la meva joventut.

Maria Aurèlia Capmany i una servidora no tenim res a veure, ni per generació, ni per professió, ni per la família que ens ha tocat, ni per la vida que hem dut, ni per la posició política que hem defensat. Tanmateix, he de reconèixer que hi vaig veure alguna cosa que ens acostava.

No havia llegit cap obra de Capmany, quan amb les companyes de l’institut descobríem que ella i Montserrat Roig (i altres dones, aleshores sense nom) eren lluitadores feministes reconegudes en un període difícil; i confiàvem (ai las!) que nosaltres viuríem en un món igualitari sense estralls. Santa innocència!

I què havíem de fer nosaltres, estudiants de lletres «progres», a banda de mobilitzar-nos i entrar en associacions, sindicats i partits? Llegir i escoltar aquestes dones. Per sort, Capmany era autora present als mitjans que arribaven a casa, alguns números de Serra d’or o de Triunfo. I, un dia de 1977, Montserrat Roig ens va regalar una entrevista a Maria Aurèlia Capmany, dins del programa Personatges del circuit català de TVE, que em va arribar ben endins. Hi vaig escoltar la veu de la generació d’entremig de la dels meus avis i la dels meus pares, la dels joves que van veure com la pèrdua de la guerra els trencava el futur somniat. En un moment en què jo estudiava i feia teatre a l’institut públic de Sant Martí de Provençals fundat per l’Angeleta Ferrer, aquella donassa em descobria la modernor de l’Institut Escola i l’empenta fundacional de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. A més, coincidíem en el gust per les novel·les «que parlen de les coses reals» i en el «desig de voler fer moltes coses diferents».

Les amigues compartíem i comentàvem els seus llibres d’assaig, com La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), El feminisme a Catalunya (1973) o La dona i la segona república (1977), i també les novel·les Feliçment jo sóc una dona (1969) o Quim-Quima (1971, 1977).

Ara bé, va ser més endavant a l’Escola de Sociologia, primer, i a la Facultat de Filologia, després, quan vaig retrobar la novel·lista i la traductora que m’agrada tant. Amb el temps he pogut garbellar els trets que me la fan tan propera.

La defensa de la llengua popular. — Les oracions ben ordenades i curtes; els adjectius només si són precisos i necessaris; la tria de mots adequada a cada situació. La Capmany grata la parla dels seus contemporanis per extreure’n genuïnitat i naturalitat.

El senyor Ramon, l’adroguer, tancà el llibre i es quedà mirant el seu dependent sense saber per on començar. L’Antoni es posà a feinejar; entrava sacs a dins de la botiga i els apilotava. Resistia malament la mirada del seu amo mentre ell anava i venia. Per fi s’hi encarà i li digué amb veu que volia ser natural:

¿Què passa? (La pluja als vidres, 1963: 98)

La cura dels personatges. — A banda del retrat social, col·lectiu, que amara totes les seves obres, l‘autora sempre s’endinsa en el caràcter i el món interior de cadascun dels personatges, per això viuen per sempre.

El pare li havia dit: Ja ets un home. I no s’equivocava. Era un noi de nou anys, és cert, però tampoc no deixà de ser mai un noi de nou anys. D’una sensualitat precoç, d’una intel·ligència precoç, i potser ni l’una ni l’altra mai madurades del tot. Mai del tot un adult, però ja en els seus nou anys un vell trist i cruel i cansat. (Un lloc entre els morts, 1967: 49)

L’enamorament de Mallorca (i d’Itàlia). —  Paisatges, costums i plats diferents i familiars alhora. L’acolliment dels bons amics. Quan rellegeixo les memòries de Maria Aurèlia Capmany, Mala memòria (1989) i Això era i no era (1989), sempre hi trobo, de manera màgica, coincidències no de vida sinó d’emoció.

Tota la sensualitat de l’illa lliscava per la meva pell i golafre com era, com he estat tota la vida, trobava menges refinadíssimes les olives trencades amb gust de fonoll i picants de pebre de cirereta i el fonoll marí envinagrat i el modest i escàs pa amb oli, aquell pa sense sal i espès que només saben fer els mallorquins i a qualque lloc d’Itàlia. (Això era i no era, 1989: 157-158)

La fascinació pel teatre.— En acabar el batxillerat m’assaltava el dubte de seguir estudiant o dedicar-me al teatre. Al final, les pors i les responsabilitats s’imposaren, i ni una cosa ni l’altra: a treballar. Fins que t’adones que ho pots fer tot (o gairebé tot) i que el teatre et seguirà acompanyant, si ho vols, com a la Maria Aurèlia.

M’agradava el teatre, m’agradava actuar però, tanmateix, entre els meus somnis de futur no apareixia mai el projecte de fer-me actriu. Havia desitjat ser bibliotecària, com la tieta, després vaig desitjar ser una professora semblant als que jo havia tant admirat a l’Institut i va ser gairebé un atzar que em va convertir en un actriu molt discutible, però dignament assalariada. (Mala memòria, 1989: 147-148).

L’afany per la dignitat. — Maria Aurèlia Capmany no va començar a publicar fins als quaranta-dos anys, fins que va poder fer-ho en català. Indigna que tants anys més tard hi hagi autors que hi renunciïn per calés i fama. Bé, ja s’ho faran.

En l’ofici d’escriptor, en la mesura que el seu propòsit és establir contacte i comunicar la realitat que el volta, el llenguatge no és ja eina; és la claror que ha de fer visible aquella realitat. (Pròleg de l’autora a la primera edició de La pluja als vidres, 1963: 8)

Capmany recordava sovint que un amic li va demanar «¿Et penses que tens dret a estudiar, treballar i a més a divertir-te?».  No sé què li va respondre, però jo li puc dir «I tant! »

Per l’hedonisme i la mala memòria.

Mercè Lorente i Casafont