Antoni Ferrando i Francès

Data d’ingrés

22/03/1985

Especialitat

Història de la llengua

Procedència territorial

Qui és el vostre referent?

Manuel Sanchis Guarner

A Manuel Sanchis Guarner, que va nàixer el mateix dia i mes que jo, però trenta-sis anys abans, el vaig conèixer a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, quan cursava l’especialitat de filologia moderna (francès i anglès). Vaig assistir a les seues classes de lingüística, en què ens va explicar el mètode Paraules i coses. El meu treball de curs, El conreu de la pansa a la Vall d’Albaida, aspirava a ser una aplicació d’aqueixa metodologia a tot el procés d’elaboració de la pansa. Retrobat després de molts anys perdut en un calaix, l’he publicat recentment, amb retocs i complements. Ha estat una manera de reconèixer el mestratge de don Manuel. Un mestratge que, ja d’estudiant, es va transformar ràpidament en una relació molt cordial, sobretot des que em va comunicar que ell, de jove, passava molts estius amb els seus familiars de la Pobla del Duc, d’on són ma mare i els meus avis materns i on jo he passat part de la meua infantesa i adolescència. També vaig assistir als seus cursets, no reglats, de lingüística valenciana i lingüística romànica. Si ja de batxiller havia descobert la meua llengua, ara, amb el seu mestratge, vaig descobrir que estudiar-la era la meua vocació.

Encara que per raons de treball em vaig absentar uns anys de València, no vaig deixar de mantenir el contacte amb ell, amb l’esperança que em pogués dirigir una tesi doctoral. Va ser una de les primeres decisions que vaig prendre a penes tornat definitivament a València com a catedràtic d’ensenyament mitjà. Era el 1974, any en què es commemorava el 500è aniversari de la publicació de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria. Don Manuel no va dubtar a assignar-me un tema: Els certàmens poètics valencians, que defensava el 1976. L’any següent, em convidava a incorporar-me al flamant Departament de Lingüística Valenciana. Des de llavors, el tracte freqüent anterior es va convertir en pràcticament diari. I així va ser fins a la vespra de la seua mort, el 16 de desembre de 1981. Va ser un temps relativament breu, però suficient perquè s’establís entre ell i jo una profunda amistat, no limitada a col·laborar en les tasques docents i investigadores de la universitat, sinó a compartir molts moments de conversa amical, de lliçons de saviesa, de viatges arreu del país, d’intercanvis de parers, d’esplai, d’assistència a les seues habituals conferències, etc. Don Manuel era tremendament comunicatiu i generós. Fou la manera com em vaig ensinistrar en filologia catalana, no entesa estrictament com una especialització, sinó com una curiositat intel·lectual cap a les més diverses manifestacions de la nostra cultura.

Ben mirat, els meus estudis de filologia catalana no han tingut altre escenari que Sanchis Guarner i l’entorn en què es movia, en el qual ocupaven un lloc important no sols els contactes amb el valencianisme cultural, sinó també les seues relacions amb la Secció Filològica de l’IEC, especialment amb Ramon Aramon, Josep Maria de Casacuberta i Antoni Maria Badia i Margarit. El 1985, m’elegiren membre de la Secció Filològica.

Com molts altres valencians, vam aprendre d’ell, gràcies a La llengua dels valencians, les nocions bàsiques sobre la nostra llengua i la nostra història lingüística. Però, més enllà dels seus escrits i de les seues intervencions orals —que tant li agradaven—, allò que vaig admirar sempre, de la seua trajectòria intel·lectual, és la seua immensa curiositat per estudiar i donar a conèixer als nostres conciutadans tots aquells aspectes de la cultura valenciana (llengua, història de la llengua, història de la literatura, història cultural, onomàstica, cultura popular, geografia, art, etc.) que poguessen servir per a tenir-nos informats i formats i contribuir així a la recuperació de la consciència nacional i lingüística. És el missatge que va voler plasmar en el pròleg al meu llibre Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980).

Encara que don Manuel va centrar la seua curiositat intel·lectual en el País Valencià, la va fer compatible sempre amb la defensa de la cultura del conjunt de les terres de llengua catalana. Les seues aportacions van ser molt meritòries en el quasi desert cultural en què el franquisme condemnà el País Valencià. I les seues exhortacions a la lleialtat lingüística, especialment durant l’època de la transició política, el van convertir en la diana preferida dels atacs dels seus adversaris. Aquests, certament, van aconseguir precipitar el seu final, però no van poder apagar el seu missatge intel·lectual i cívic. Personalment, lamente que ell no hagués pogut veure, com desitjava, la consolidació del Departament de Filologia Catalana i de l’Institut de Filologia Valenciana, que va fundar, i que el succeís en la càtedra que, gràcies a les reivindicacions del valencianisme cívic, va aconseguir al final de la seua vida. Em console pensant que he tractat de continuar el seu llegat. N’adduiré només un exemple: el 1980, Sanchis publicava la seua Aproximació a la història de la llengua catalana, que només arribà al segle XVI; el 2005, Miquel Nicolás i jo publicàvem la primera versió de la nostra Història de la llengua catalana, que arriba fins als nostres dies.

L’altra gran faceta de la seua personalitat fou el seu tarannà dialogant, amable, respectuós, conciliador, que fins i tot els seus adversaris li van reconèixer, i, sobretot, la seua honestedat i la seua fidelitat als ideals que defensava. Quan una periodista li preguntà quin era el personatge de la història de València que més admirava, va contestar sense el més mínim dubte que era Lluís Vives, perquè sabé vèncer l’adversitat i perquè «fue un alma superior que jamás abdicó de sus ideas». Això era el 1973, quan encara no s’havia desfermat la campanya mediàtica de calúmnies per la seua defensa de la unitat de la llengua catalana, de la democràcia i de l’autogovern del País Valencià. Sense proposar-s’ho, ell mateix ens ha deixat un autoretrat espiritual, que sempre he tingut present.

Antoni Ferrando i Francès