.png){kind=logo}
No deixa de ser curiós que l’obra mestra de l’escultor més notable del romànic català, l’enigmàtic Mestre de Cabestany, sigui una obra desapareguda, de la qual no es conserven fotografies ni dibuixos. Es tracta de la portada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes, en el terme empordanès del Port de la Selva. Fos qui fos aquest escultor excepcional del segle XII, la peça més rellevant de les que se li atribueixen —moltes fetes amb marbres d’elements patrimonials més antics— és aquesta portada que, en el primer terç del segle XIX, fou destruïda i trossejada en fragments. De fet, uns quants d’aquests fragments, al seu torn, es van reutilitzar en construccions de poblacions properes, on ben pot ser que encara que n’hi hagi algun d’amagat. Avui, doncs, deixeu-nos seguir la veta d’elements que es perden (o no), com la primera r del mot marbre.
I és que aquest aplec rbr és, certament, un pèl aspre. En general, arbre o marbre es pronuncien emmudint la primera erra, és a dir, «abre» (tot i que en alguns parlars també hi ha «albres» i «aibres», entre altres variants) i «mabre», respectivament. Així, per exemple, no és gens estrany sentir a parlar del «mabre» de la cuina o de les taules de «mabre» d’alguns cafès. De fet, aquesta pronúncia, aquesta variant fonètica, ha transcendit a la grafia però no pas per a designar la pedra de marbre sinó per a donar nom a un peix que recorda l’aspecte del marbre blanc amb vetes negroses, el mabre. En el vast i ric camp de noms dels nostres peixos hi trobaríem altres variants per a denominar aquest peix, però el més general és la variant dissimilatòria de marbre.
Continuem estirant el fil d’erres que s’emmudeixen, ara en formes del verb perdre, en què la primera r sovint no es pronuncia, sobretot en parlars valencians («pedre»), per bé que en altres punts del domini lingüístic la que sol acabar perduda és la segona r («perde»). Així mateix, en el verb prendre i derivats com aprendre, comprendre o sorprendre se sol emmudir la r del radical en les formes que presenten la d de suport («pendre», «apendràs», «compendria», «sorpendrem»), tot i que, segons on siguem, també sentirem altres pronúncies .
Les erres que emmudeixen són tot un món (i això que no ens hem emboscat en les erres a final de mot). No sempre és fàcil reflectir la variabilitat de la parla en l’escriptura: cada parlar té unes característiques determinades i, a més, cal tenir en compte l’etimologia, la tradició gràfica… Això no obstant, en general, hem agermanat lletres i sons en parelles estables, procurant que l’ortografia tingui la màxima correspondència amb la manera de pronunciar els mots. Aquest agermanament, però, no hauria d’eclipsar la pronúncia habitual de paraules en què la grafia respon a la combinació de diversos criteris. Per aquest motiu, per exemple, no diem la g de augment, però, en canvi, fem florir geminacions en ametllers (o ametlers). Tot plegat, fascinant (amb el grup sc convertit en una sola essa, evidentment).
Voleu saber-ne més?
Sobre la grafia dels sons ròtics podeu consultar l’OIEC (§ 2.4.1).
Si voleu veure com es distribueix la pronúncia de arbre i perdre, el Petit atles lingüístic del domini català hi dedica dos mapes, amb el comentari lingüístic corresponent.
En el llibre Història lingüística dels nostres peixos, Joan Veny recull els treballs sobre ictionímia que va escriure entre 1973 i 2021. Tal com assenyala l’autor, hi podreu trobar el llegat tradicional grecollatí, que contrasta amb la creativitat dels pescadors; observar els resultats del contacte amb altres llengües com l’àrab, el castellà, l’occità, l’italià o un dialecte italoromànic, el genovès. També s’hi mostra la unitat d’alguns exemples enfront de la variació territorial d’altres, l’acollida de nous mots per la normativa, l’expansió cap a l’exterior o la presència d’algun mot fantasma.
Data de publicació: 11/06/2026