.png){kind=logo}
L’atracció que encara avui genera l’Odissea, la gran obra que relata les peripècies de l’heroi grec Odisseu (conegut sovint, però, com a Ulisses a partir de la mitologia romana) per a poder tornar a casa, a l’illa d’Ítaca, és fascinant. Lectures, interpretacions i penyores com la mateixa paraula odissea, un nom comú d’ús general per a fer referència al ventall d’entrebancs que pateix algú abans d’aconseguir, amb gran esforç, el que es proposa. O el mot mentor, una persona que fa de guia o de conseller d’algú, que prové del nom de l’amic a qui Odisseu confia l’educació del seu fill, Telèmac.
De la mateixa manera, si estiréssim el fil d’una aventura d’Odisseu, l’engany del ciclop Polifem, ens portaria a l’adjectiu ciclopi, amb el qual avui qualifiquem una construcció o un element que té unes dimensions gegantines. Per cert, val la pena notar que, malgrat que per motius diversos sovint hi ha vacil·lació a l’hora de pronunciar la síl·laba tònica del mot ciclop, la normativa estableix que és agut, perquè es va prendre com a ètim l’acusatiu llatí, Cyclōpem, en què la vocal de l’última síl·laba és llarga i, per tant, tònica.
Sense anar gaire més lluny, la mitologia grega també ha engendrat una gran riquesa expressiva amb locucions com cant de sirena, cavall de Troia (ai, i els troians de l’àmbit informàtic) o taló d’Aquil·les. A propòsit d’Aquil·les i d’altres noms propis grecs i llatins acabats en –as en la seva forma grega o llatina, deixeu-nos recordar que, en el moment de la codificació lingüística de Pompeu Fabra, no es va acabar de fixar la terminació d’aquests antropònims clàssics (com també Enees o Diomedes, entre altres) ni tampoc de mots comuns plans o esdrúixols els ètims dels quals acaben en –as (com pàncrees) i que, per a solucionar aquesta fluctuació gràfica, l’any 1984 la Secció Filològica de l’IEC va optar per unificar la grafia —per raons fonètiques i per coherència amb l’evolució del llatí i les formes clàssiques— amb la terminació –es. Precisament, aquest acord normatiu i altres que havien quedat dispersos al llarg dels anys es van aplegar, ara farà deu anys, en una sola obra, l’Ortografia catalana, que compendia les normes ortogràfiques vigents de la llengua catalana, unes normes unitàries i que tenen en compte tot el territori lingüístic.
Acabem el viatge de l’Odissea amb un altre nom propi, Helena de Troia, que en aquesta obra canta les grandeses d’Odisseu al jove Telèmac. En català, la forma general és Helena, amb hac, que respon a la grafia etimològica original, encara que actualment també s’ha generalitzat la grafia sense h inicial, Elena, que, fet i fet, si ens hi fixem bé, retrobarem ben probablement en un topònim del Rosselló, Elna.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar a l’Ortografia catalana (§ 3.1.1.8) altres mots, com per exemple misantrop o poliglot, en què, com a ciclop, de vegades hi ha un desplaçament de l’accent prosòdic respecte del que estableix a la normativa.
D’altra banda, l’acord de la Secció Filològica sobre les Noves normes ortogràfiques sobre els noms en –es, del 7 de febrer de 1984, que esmentàvem es troba reflectit, actualitzat, a l’Ortografia catalana (§ 2.2.2.4c). Per cert, totes les modificacions que s’han aplicat a l’OIEC des que es va publicar es poden consultar a l’apartat Actualitzacions de la consulta en línia.
Finalment, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) posa a l’abast de tothom moltíssima informació sobre els usos de la nostra llengua, amb un gran ventall de possibilitats de cerca, una de les quals la consulta sobre noms propis. Així, doncs, si us vaga, podeu cercar com s’han escrit noms clàssics grecs o llatins en textos de diverses èpoques.
Data de publicació: 10/09/2026