.png){kind=logo}
«Només he explicat la meitat del que vaig veure…». Marco Polo va descriure (amb l’ajuda de Rustichello de Pisa) les meravelles que va veure i viure recorrent la ruta de la seda, tot i que a la seva obra aquesta denominació no la hi trobarem pas, perquè fou una creació molt posterior. La ruta de la seda, de fet, no era una sola ruta, sinó una complexa xarxa de rutes que, durant molts segles, va connectar diverses parts de l’Àsia fins a arribar a l’Àfrica oriental i el sud d’Europa. I posats a filar prim, tampoc no s’hi comerciava exclusivament amb seda: molts altres productes i idees van fer aquest recorregut d’anada i tornada entre mons tan allunyats.
Una ciutat que formava part d’aquesta ruta, a la banda occidental, era Constantinoble, nom que deriva del seu fundador, l’emperador romà Constantí el Gran. És l’actual ciutat d’Istanbul, a Turquia, i abans d’anomenar-se Istanbul i Constantinoble havia estat Bizanci. Aquestes tres formes són exònims, és a dir, noms de lloc (topònims) en llengua catalana que fan referència a llocs del món que no són del nostre domini lingüístic. En aquest cas, Istanbul és la forma que es fa servir actualment, mentre que Bizanci i Constantinoble són exònims històrics i, per tant, només són adequats en contextos molt determinats.
El terreny de l’exonímia és complex. A banda de destriar quins noms de lloc tenen una forma específica ben consolidada en llengua catalana (com ara Venècia, en italià Venezia) i d’obviar formes en català que van existir però que no es van consolidar (avui parlem de Lisboa, si bé antigament en català també hi havia la forma Lisbona), cal tenir present el criteri de respectar la toponímia autòctona o originària (avui fem servir Kíiv, de l’ucraïnès, i no pas Kíev, que hauríem rebut per mitjà del rus).
En alguns casos concrets, també hi ha exònims tradicionals com Pequín o Bombai, que coexisteixen amb les formes oficials que es recomanen actualment des del país d’origen, que, seguint els exemples anteriors, serien Beijing i Mumbai, respectivament. Malgrat que és cert que els exònims tradicionals se solen basar en formes occidentals (i, per tant, sovint colonials), no es pot negar que, en determinats casos, quan estan plenament consolidats i ja formen part del corpus d’una llengua, són les formes d’ús general en gran part de contextos. Aquest fet, però, no exclou la possibilitat d’optar per la forma oficial, si convé. La qüestió és, doncs, trobar l’equilibri entre el pes de la tradició i altres factors, sovint més polítics que lingüístics, a l’hora d’emprar aquests exònims.
Voleu saber-ne més?
El Nomenclàtor mundial és l’obra normativa que aplega els principals exònims en llengua catalana. Podeu consultar els criteris que s’han tingut en compte a l’hora de fixar aquestes formes en la introducció d’aquesta obra.
Data de publicació: 16/07/2026