.png){kind=logo}
Embolicat d’una bòria iridescent, com diu un vers alguerès, l’apunt d’avui s’impregna d’un fenomen fonètic que ha generat parelles com àguila i àliga o òliba i òbila. Es tracta, ja es pot deduir, de l’intercanvi de sons que es produeix a l’interior d’una paraula, un procés anomenat metàtesi. I és que, de vegades, hi ha fonemes o síl·labes d’una cadena fònica que, per motius diversos, s’acaben invertint i es generen variants d’un mateix mot. Aquest és el motiu que explica parelles, més enllà del món ornitològic, com els verbs refinats eixancarrar i eixarrancar, el col·lectiu de xiquets amb xicalla o quitxalla o la coliflor capgirada en floricol.
Si bé en totes les parelles que hem esmentat les dues formes han assolit el reconeixement normatiu, no sempre és així. Hi ha formes que no han transcendit a aquest rang i es mantenen com a variants col·loquials, com el familiar radere (per darrere), el florit genari (per gerani) o l’històric gavinet (per ganivet). Certament, aquesta última forma ve d’antic, però la recomanació d’evitar-la també, perquè ja apareix en un inventari de finals del segle XV, les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, una obra que, gràcies a la llista de paraules i expressions que s’aconsellaven de defugir, ens aporta unes dades molt valuoses sobre la variació geogràfica i social de la llengua.
En alguns mots, més que un intercanvi de sons, hi trobem un so que s’ha mogut respecte del lloc original. Un canvi que pot acabar reeixint. Per aquest motiu, avui tenim el nom cocodril, que en llatí era crocodīlus, el verb trempar, malgrat que antigament era temprar, o el topònim Parlavà, el municipi empordanès que, segons la documentació antiga, rep el nom del compost entre palau i Hraban, un antropònim medieval d’origen germànic. També és el cas del mot boira, sinònim de ‘broma’, amb el qual hem començat. Si bé prové del llatí boreas —el vent del nord, que en la mitologia grega personificava la divinitat de l’element aeri que portava el fred hivernal— i, per tant, l’evolució habitual ens hauria d’haver portat fins a bòria, que de fet és una variant que encara se sent en alguns parlars, la forma boira s’ha escampat i s’ha acabat imposant.
Voleu saber-ne més?
El Diccionari català-valencià-balear, d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, ofereix una detallada informació fonètica multidialectal, com ara la pronúncia del mot boira.
Podeu cercar la curiosa història de la parella viuda i vídua (i la dels consorts respectius) en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de J. Coromines.
A l’IEC Obert hi trobareu obres i articles sobre les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.
Data de publicació: 14/05/2026