.png){kind=logo}
Una atmosfera rodorediana, l’estètica daliniana, alguns poemes sàfics, la doctrina aristotèlica, unes teories marxistes, el sistema copernicà, l’època isabelina, certes òperes wagnerianes… Sovint per a fer referència a una persona coneguda o un personatge cèlebre s’usen paraules derivades del seu nom. N’hi ha que tenen molta tradició i estan ben consolidades (algunes fins i tot s’han manllevat directament del llatí), mentre que d’altres són de formació més recent. De fet, si encara no tenim el derivat d’un nom propi concret, bé prou que el podem formar nosaltres (si la fisonomia d’aquest nom ho permet, és clar), perquè la creació lèxica és un procés que sempre tenim a disposició.
Generalment, per a formar aquests derivats tan sols cal adjuntar un sufix a un nom propi de persona, tot i que pot ser que en aquest pas es produeixi alguna petita modificació de la base lèxica, tal com passa en altres mots de la llengua. Vegem-ho amb un dels sufixos més habituals, –ià –iana (variant, des del punt de vista històric, del sufix –à –ana) i un parell de noms propis com poden ser Gaudí i Llull. Així, d’Antoni Gaudí tenim gaudinià, en què apareix una n del radical (tal com s’esdevé en les formes flexives i els derivats de cosí, com cosins o cosinalla), i de Ramon Llull tenim lul·lià, en què la ll final ha passat a l·l (com trobem en altres variants cultes acabades en ll, com cristal·lí de cristall o metàl·lic de metall). Com a curiositat, aturem-nos en dos pensadors francesos: de Descartes s’ha consolidat cartesià, format a partir de la llatinització d’aquest nom propi (Cartesius) i de Voltaire s’han generat dos derivats amb el mateix sufix: el previsible voltairià i l’adaptat volterià, d’acord amb la pronúncia francesa del grup ai.
A diferència d’aquests derivats de Voltaire, que són variants purament gràfiques, hi ha altres noms propis de persones cèlebres que han generat més d’un derivat utilitzant sufixos diferents. En moltes ocasions, un d’aquests mots s’ha creat amb el sufix –ista, que, al seu torn, prové d’un altre derivat, en aquest cas format amb –isme, que designa la teoria, la doctrina o el corrent artístic que ha generat la persona en qüestió. Per exemple, de Charles Darwin tenim darwinià però també darwinista, que és un partidari del darwinisme; de la mateixa manera, de Pompeu Fabra s’ha format fabrià i també fabrista, partidari del fabrisme.
Acabem amb uns derivats que, més enllà del significat més recte, han adquirit també un sentit complementari. Penseu, per exemple, en platònic, que a banda de fer referència al filòsof grec Plató, s’usa sobretot per a qualificar alguna qüestió com a merament ideal, com l’amor platònic, o en l’adjectiu dantesc, que recorda l’aspecte terrorífic d’alguns escrits de Dant, o en maquiavèl·lic, kafkià, etc. Significats paral·lels que sovint han eclipsat l’original.
Voleu saber-ne més?
Els diccionaris contenen molts derivats de noms propis de persona, sobretot els mots més consolidats o que tenen més tradició. El Diccionari descriptiu de la llengua catalana recull un bon nombre d’adjectius derivats de noms de persona, que provenen dels materials lèxics reunits en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, un corpus que té un abast temporal que comença el 1833 i arriba fins al moment present. Així, doncs, aquests dos recursos ofereixen un font d’informació molt útil per a conèixer quins derivats de noms propis de persona s’han usat al llarg dels anys.
És evident, però, que els diccionaris no poden recollir tots els derivats possibles, perquè de fet sempre se’n poden crear de nous. Per aprofundir en la formació d’adjectius a partir d’una base nominal, com és el cas dels noms propis de persona, podeu consultar la GIEC (§ 10.2.2.1), la GEIEC (§ 6.3.3) i la GBU (§ 8.2).
Data de publicació: 26/02/2026