.png){kind=logo}
Joan Fuster, en l’última entrada del seu Diccionari per a ociosos, es preguntava qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero perquè calia molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Certament, és una de les grans fites intel·lectuals de la ment humana. I, de fet, a Europa no va arribar fins a l’edat mitjana, quan, amb l’ajuda de Leonardo de Pisa (conegut com a Fibonacci), es va començar a difondre un nou sistema de numeració, d’una gran eficiència: la numeració aràbiga. És en aquest moment quan s’introdueix el mot àrab ṣifr (‘buit’), que acabà convertit en el zero italià i s’escampà per tot el continent (tot i que d’entrada, per si de cas, es va dissimular amb un zephўrus llatí). Per cert, sifr també es troba en l’origen del mot xifra, que inicialment significava ‘zero’ i que avui s’usa com a sinònim de nombre o número.
Hem començat amb el zero, perquè avui ens volíem fixar en el so sonor [z]. Quan es troba a principi de mot, una posició ben poc habitual en català, sempre es representa amb la grafia z. Així, no és estrany que a la lletra z dels diccionaris hi trobem poques entrades i que la majoria corresponguin a cultismes o manlleus d’altres llengües, com zàping, zèfir, zinc, zodíac o zulú (també escrit zulu). Segurament el fet de no tenir estructuralment aquest so en posició inicial ha provocat la creació de variants com ara atzero de zero (una forma que encara perviu en l’expressió ser un atzero, és a dir, ser un inútil, un zero a l’esquerra, vaja); de la mateixa manera, de zebra es documenta la forma antiga atzebra o en el cognom Itzeta hi trobem la zeta.
Quan aquest so [z] es troba a l’interior de mot —segons si al costat hi té vocals o consonants i també segons com s’hagi format aquest mot—, es representa amb z, com a esmorzar, senzill, bizantí o puzle, o amb s, com a desig, tresor, abisme o endinsar (sí, sí, endinsar, com també enfonsar, trànsit i la resta de paraules formades amb dins, fons i trans‑ es pronuncien amb essa sonora). I encara: a final de mot també hi trobem el so [z], generalment representat amb s, quan a continuació hi ha un altre so sonor. Per això no hi ha confusió, per exemple, entre els avis i els savis.
De fet, però, en alguns parlars, especialment en alguns del valencià central i també en alguns de ribagorçans, no se sol fer l’oposició entre sibilants sordes i sonores en cap posició, de manera que no hi ha distinció entre els avis i els savis, ni tampoc, posem per cas, entre cel i zel o caça i casa. Ara bé, de la mateixa manera que Fuster invocava les idees clares (i els sentiments confusos), convindria clarificar la essa sorda de la sonora, sobretot en els parlars que sí que fan l’oposició.
Voleu saber-ne més?
Per conèixer les normes ortogràfiques que regulen la grafia del so [z], anomenat fricatiu alveolar sonor, podeu consultar l’OIEC (§ 2.6.2).
Per aprofundir en la vessant fonètica d’aquest apunt, podeu consultar l’apartat de la GIEC que tracta sobre les consonants sibilants (§ 4.2.3). A la GEIEC (§ 2.2.2) i a la GBU (§ 2.3) també hi trobareu informació d’aquesta qüestió.
Data de publicació: 12/03/2026