.png){kind=logo}
Tu, que no sempre em llegeixes, has de saber que avui t’he imaginat amb un posat un xic sorneguer i m’has fet somriure… Ja ho veus, et tracto de tu, el tractament més informal i cordial, perquè crea proximitat i complicitat amb l’interlocutor, que ara mateix ets tu. Amb aquesta segona persona del singular expresso una familiaritat, real o volguda. De fet, aquesta informalitat es va imposant cada cop més en àmbits en què, fins no fa pas gaire, havien regnat el tractament de vostè i de vós.
Vostè, que sovint no em llegeix, ha de saber que l’he recordat amb aquella formalitat que li és habitual, que anuncia ordre abans i tot de parlar… I és que amb el tractament de vostè, la voluntat —ja ho deu haver vist— ha estat marcar una certa distància, ja sigui social, de formalitat o respecte. És, doncs, gràcies a la tercera persona gramatical —que es deu al fet que vostè prové de la fusió de vostra mercè— d’aquesta forma de cortesia com s’intueix que no tenim una relació d’amistat o familiaritat, per bé que també podria ser que ens trobéssim en una situació d’aquelles en què s’amaga la proximitat sota un vel de formalitat.
Vós, que sempre feu veure que no em llegiu, heu de saber que us he somiat entre les boires de distinció afable que us caracteritzen… Tradicionalment, el tractament de vós —que s’interpreta com una segona persona del plural, malgrat que certs elements, com els participis i adjectius, hi concorden en singular— s’associa amb un grau de distanciament menor al del tractament de vostè i reflecteix un respecte cordial i amistós, com el que ara us proposo. Avui, però, s’usa preferentment per a adreçar-se a persones d’edat, i sobretot en el llenguatge jurídic i administratiu i en la formulació d’instruccions, perquè en contextos en què no hi ha un referent personal és de gran utilitat per a incloure tothom, amb independència del nombre i el gènere.
Precisament, d’aquest vós prové el plural del tu, un vos+altres que, inexorablement, ens porta al nos+altres. Ara no hi ha prou espai per a endinsar-nos en aquest nos que antigament usaven els alts dignataris per a referir-se individualment a ells mateixos quan exercien el seu càrrec. Seria el pronom ideal en el cas que anunciéssim una llei per a mirar d’on ve el vent, per exemple. En canvi, a l’extrem contrari d’aquest plural majestàtic hi trobaríem el plural de modèstia, amb el qual atenuem la referència directa a la persona que parla o escriu, i la diluïm en un plural fictici. És un jo reservat amb el qual avui ens acomiadem.
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 8.2.2), la GEIEC (§ 13.3.1) i la GBU (§ 15.4).
Podeu cercar l’envitricollat camí del vós, nos i família en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de J. Coromines.
També trobareu informació històrica de pronoms com nos en els diccionaris que aplega la BDLex, la base de dades que permet fer cerques en obres lexicogràfiques antigues de gran valor que, de vegades, poden ser difícils de consultar. Com que la major part dels diccionaris que hi trobem es van publicar abans de la consolidació de la normativa de l’IEC, en algunes entrades hi ha una certa diversitat ortogràfica, però la BDLex permet la consulta simultània a totes les obres a partir d’una forma normalitzada.
Data de publicació: 28/05/2026