.png){kind=logo}
En el camp de la llengua i l’esport hi ha molt de terreny per córrer, i no sempre és fàcil moure-s’hi amb agilitat, elegància i frescor, i encara menys en el moment en què ho va començar a fer, ara fa cinquanta anys, Joaquim M. Puyal amb les transmissions radiofòniques de futbol en català. Perquè, si bé amb l’arribada d’aquest esport a casa nostra, a finals del segle XIX, també va aparèixer la terminologia futbolística, els llargs anys de la dictadura franquista van aturar el procés d’adaptació d’aquests termes, almenys en l’àmbit escrit i en usos públics. Calia, doncs, reconstruir-lo.
Malgrat que cada terme del món futbolístic ha fet el seu camí, la via d’entrada és la mateixa, perquè inicialment la terminologia pròpia d’aquest esport es va adoptar directament de l’anglès. En una primera època, doncs, quan encara no s’havia establert la grafia dels termes futbolístics, era freqüent trobar a la premsa shoots, goals i foot-ball. Però, gradualment, molts d’aquests mots es van anar adaptant fins als actuals xuts, gols i futbol (aquest últim, per cert, com a mot agut). També hi va haver manlleus que no es van adaptar gràficament, perquè eren fàcilment substituïbles per equivalents catalans, com goalkeeper, referee o hands per porter, àrbitre i mans.
No podem passar per alt l’offside anglès, un concepte que, a casa nostra, té un peu a cada banda, perquè equival al neutre fora de joc, però també al familiar orsai, que prové de la deformació popular d’aquest anglicisme i que, fins i tot, ha adquirit el sentit d’estar distret o despistat, quan diem d’algú que està en orsai. Avui, les dues solucions formen part del conjunt de mots admesos per la normativa i la tria de l’un o l’altre dependrà de gustos i contextos.
Precisament, ara que parlem de contextos, tan important és fixar la terminologia especialitzada, que s’adequa als usos més tècnics, com ho és tenir cura de mots i expressions més col·loquials que enriqueixen un terreny de la llengua en què sovint es para poca atenció. Donem gràcies, doncs, al repertori que tenim en l’argot futbolístic, que ens parla de ciris, gardeles o cacaus, però també dels mistos que fa alguna toia quan engalta malament la pilota, o la bimba. També expressions com fer una sotana, ensenyar la llesca o anar de cara a barraca que juguen amb ironia amb referents heterogenis són exemples de la creativitat lingüística imprescindible per a escapolir-nos de l’escomesa de calcs i manlleus innecessaris.
Voleu saber-ne més?
A l’hora de renovar el llenguatge radiofònic en el terreny esportiu, Joaquim M. Puyal va tenir suport de Jordi Mir i, de fet, la seva relació va ser determinant per a la normalització del català en els mitjans de comunicació. Per a conèixer la implicació en el món audiovisual i esportiu de Jordi Mir, que és també un gran coneixedor de l’obra i el llegat de Pompeu Fabra, podeu veure el documental Jordi Mir. Pomeufabrant Catalunya.
Les converses filològiques que Pompeu Fabra va dedicar als manlleus futbolístics les podeu consultar en el volum 5 de les Obres completes de Fabra, l’edició de les quals va ser a càrrec de Jordi Mir i Joan Solà. Hi trobareu, per exemple, articles sobre l’adaptació de mots com futbol en la nostra llengua.
Data de publicació: 01/10/2026