.png){kind=logo}
Si deixem de banda el sentit lul·lià del mot infinitiu —que ens podria portar fins a l’infinit i més enllà—, convindrem que avui dia quan pensem en infinitiu generalment ens ve al cap l’ús verbal d’aquesta forma. Què podríem desitjar en aquesta vall de llàgrimes?, Les crítiques li van ploure per tots costats, Ha d’esbargir les penes com pot… Per remuntar el vol d’aquests exemples anímicament prou eixuts, podríem dir que l’infinitiu és la forma verbal més neutra i que no és estrany, doncs, que sigui la que fem servir per a expressar el significat del verb en abstracte (desitjar, ploure, esbargir). Però, a part dels usos com a verb, l’infinitiu també es pot comportar com un nom. Vegem amb més detall aquest infinitiu nominal.
Comencem pels casos més consolidats, tot i que, de vegades, ho són tant que poden passar per alt. Hi ha infinitius com riure, somriure, parlar o també altres que designen accions relacionades amb menjar o beure, que tenen una forma nominal homònima, és a dir, tenen una forma que s’escriu igual i que s’usa plenament com a nom: Esbandia els malentesos amb un somriure murri, un parlar falaguer i un bon esmorzar. Tant és així que els diccionaris ja els tenen un lloc reservat, al costat dels articles corresponents als infinitius amb valor verbal. Hi ha també altres formes que, tot i presentar alguna limitació d’ús, es troben en un grau d’evolució semblant, com ara deure o saber: Enfila els deures terrenals amb un saber entusiasta i un xic erràtic.
A banda d’aquests usos nominals més fixats, també podem trobar altres infinitius que es comporten sintàcticament com a noms en determinats contextos. Així, doncs, malgrat certes limitacions —com ara que aquests infinitius han de pertànyer a un verb que no sigui transitiu, o que, si ho és, sigui usat intransitivament—, no és gens estrany admirar el voleiar dels mitjons estesos o queixar-nos d’aquest nostre viure polsegós… Ai, Senyor! Quin patir!
El cert és, però, que sol ser més freqüent emprar el nom corresponent (si n’hi ha, i és prou usual, és clar) o bé alguna altra construcció. D’aquesta manera, al costat del bategar del cor, sentim el batec del cor o com batega el cor, i veiem, a sol ixent, el despertar del dia o com es desperta el dia (ja costaria una mica més el despertament del dia). De fet, segons la funció que faci l’infinitiu a la frase, també pot aparèixer sense determinant; per això sentim, per exemple, que llegir ens fa més lliures, però també que el llegir ens fa perdre l’escriure. En realitat, però, com diria Biel Mesquida, llegir ens fa més guapos i ens ajuda a veure la bellesa del món que hi ha aferrada als mots. Què més es pot voler?
Voleu saber-ne més?
Podeu consultar la GIEC (§ 14.5), la GEIEC (§ 8.6) i la GBU (§ 32.2).
En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) hi trobareu usos nominals de formes d’infinitiu. Si cerqueu un infinitiu concret i seleccioneu la categoria de nom, veureu, per exemple, si hi ha cap caminar cançoner o un mirar sorrut.
.
Data de publicació: 16/04/2026