.png){kind=logo}
Ja sabem que les fórmules de salutació i comiat de vegades són manllevades d’altres llengües. En alemany, per exemple, no és estrany l’ús de la forma francesa adieu per acomiadar-se. Tot i que no cal anar tan lluny: a casa nostra el manlleu castellà adiós ha tingut presència durant molt de temps en grans zones del domini lingüístic. També se sent encara en punts del català septentrional l’occitanisme adiu, que Josep Maria Espinàs qualificava, en el Viatge al Pirineu de Lleida i en referència a la vall d’Aran, com el comiat més elegíac del món, perquè deia que aquest iu s’allarga pels aires, com una nota de violí, i no s’acaba mai del tot.
Malgrat que no sempre som conscients del referent d’algunes expressions que fem servir amb més o menys freqüència —cerqueu, per exemple, l’origen del mot inri, ara que som a les portes de Setmana Santa—, en l’expressió de comiat més habitual en català, adeu, així com en les formes manllevades que abans hem esmentat, no ens negareu que el referent, ‘a Déu’, és força transparent. De fet, la forma adeu és una reducció de adeu-siau (usada especialment per acomiadar dues o més persones o bé una persona que tractem de vós) i aquesta prové de l’expressió a Déu siau encomanat, perquè era a la protecció de Déu que s’encomanava la persona acomiadada per evitar que caigués en males mans.
En la llengua oral espontània tant adeu com adeu-siau sovint acaben reduïts a uns concisos deu, deu-siau o au-siau. I també hi ha altres formes, com ara la reducció siau, que fins i tot s’ha encreuat amb una altra interjecció, apa: apa siau! Les interjeccions, com sabem, són mots o locucions morfològicament invariables que equivalen a una oració i estan molt vinculats a l’entonació emfàtica. N’hi ha que només tenen valor interjectiu, com l’apa esmentat, tot i que en general solen ser mots d’una sola síl·laba, com ah, bah o ecs.
En canvi, altres interjeccions provenen de mots o sintagmes no interjectius a través d’un procés de fixació estructural i canvi de significat; per això, poden presentar formes més complexes, de vegades amb més d’una paraula, com passi-ho bé, ara que parlem de fórmules de comiat. De fet, algunes d’aquestes interjeccions han fixat formes lingüístiques que amb el temps han caigut en desús o no són generals en tots els parlars, com el subjuntiu guard, que es manté en l’expressió Déu vos guard, o el siau (en comptes de sigueu) de l’adeu–siau que avui ens ocupa. Que no se’n parli més, doncs. Apa siau i bon vent…
Voleu saber-ne més?
La GIEC dedica un apartat a les interjeccions (§ 34.7), dins del qual s’expliquen les interjeccions pròpies (§ 34.7.1) i les impròpies (§ 34.7.2) i es classifiquen de manera semanticopragmàtica (§ 34.7.3). També trobareu aquesta informació a la GEIEC (§ 31.7) i la GBU (§ 26).
Podeu consultar la distribució geogràfica de les diverses variants de les fórmules de comiat en el mapa que hi dedica el Petit atles lingüístic del domini català.
Data de publicació: 26/03/2026