Juliol, el setè mes de l’any del calendari gregorià. Juliol, un nom amb reminiscències imperials, perquè Marc Antoni va decidir substituir l’antiga denominació Quintilis, el cinquè mes en el calendari romà, per julius en honor de Juli Cèsar. No és pas l’únic mes amb aires cesarials: agost, el Sextilis romà, prové de augŭstus, en memòria de l’emperador Octavi August. Aturem-nos, però, en aquest juliol, perquè ens servirà per a explicar que hi ha fenòmens que són propis de la llengua, però que, en canvi, són percebuts com a col·loquials i no s’usen en determinats registres. No es tracta, doncs, de si són correctes o incorrectes, sinó de si són adequats en un registre determinat.
Tal com dèiem, juliol prové d’aquest julius llatí i inicialment en català es va originar la forma juyl o jull. Hi havia, però, un problema fonètic: s’assemblava massa a juny i el fet que dos mesos consecutius tinguessin denominacions tan semblants podia provocar confusions. Per distingir-los, es va formar el diminutiu juyol o jullol, però la pressió cultista dels qui tenien present el llatí julius va provocar que finalment s’adoptés la forma actual: juliol. Col·loquialment, no és estrany sentir que el nom d’aquest mes es pronuncia juriol, una forma que s’ha produït per dissimilació, és a dir, quan es vol diferenciar dos sons iguals o semblants dins d’un mot, tal com també passa amb les pronúncies arcalde (per alcalde), dingú (per ningú), fandilla (per faldilla) o vegilar (per vigilar). Hi ha també el fenomen contrari, l’assimilació, que es produeix quan un so esdevé idèntic o similar a un altre dins del mot, com quan la e de decidir, de vegades, s’encomana de les i següents, dicidir.
Si bé aquestes pronúncies són habituals en la llengua col·loquial, s’eviten, en canvi, en els registres formals. Però, per què aquesta distinció? Per què els parlants les eviten en certs contextos? Perquè la llengua no és un tot homogeni i inflexible, i, de la mateixa manera que no és igual en el conjunt del domini lingüístic (hi ha variació geogràfica), tampoc no és igual en totes les situacions comunicatives. Aquest vessant de la llengua és la variació funcional o de registre i un dels factors més rellevants que la determina és el grau de formalitat.
La formalitat és un contínuum que depèn de la situació comunicativa (entre la intimitat privada i la solemnitat pública hi ha molts graus), però també de les relacions entre els interlocutors, i acaba determinant si en un context se sol evitar o no una pronúncia com juriol o és més adient optar per un mot com menjar en comptes de teca o manduca. A més, també hi influeix el grau d’espontaneïtat del discurs, perquè, si bé generalment se sol associar la formalitat amb discursos preparats i la baixa formalitat amb l’espontaneïtat, no sempre és així: pensem, per exemple, en els diàlegs informals d’alguns programes de ficció, que són un artifici.
Els registres, la formalitat, la variació… múltiples (i subtils) relacions que teixeixen la complexa riquesa de la llengua. Aquest juliol pot ser un bon mes per pensar-hi. O no. Potser val més dedicar-lo a endreçar horitzons que s’escapen. O no. També es pot cedir a la invitació del vent o del mar. O de la mandra.
Voleu saber-ne més?
A la introducció de la GIEC hi ha un apartat dedicat a la variació funcional.
El Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) és un diccionari que, tal com indica el seu nom, descriu l’ús real dels mots. El DDLC mostra quines paraules s’han fet servir en textos literaris i no literaris des del 1832 i com s’han fet servir. Per tant, no sempre hi trobem mots, grafies o usos previstos per la normativa. com les variants formals que esmentàvem (juriol, arcalde, fandilla, etc.), que no són normatives, però que s’han documentat en algunes obres.
En el Petit Atles Lingüístic del Domini Català hi ha un mapa sobre juliol.
Data de publicació: 03/07/2025